(Octubre del 2016)

 

 

ELS GENOVESOS A VALÈNCIA AL SEGLE XV

 

Al segle XV València es va convertir en un pol econòmic, comercial i industrial de primer ordre en el Mediterrani occidental i això va comportar la presència  a la ciutat de nombroses colònies d’estrangers, entre les quals la colònia genovesa, que va ser una de les més importants, tant pel nombre d’immigrants com per la diversitat de professions dels seus integrants. Aquestes colònies de forasters solien tenir una organització social pròpia i eren representades per un cónsul davant de les autoritats valencianes i reials. En el cas del genovesos aquest representant era denominat com a “Cónsul de la Nació Genovesa” i els seus integrants com a “genovesos de nació”.  En el cas dels genovesos aquest arribaren a tenir una confraria pròpia que, iniciada al segle XV, es mantingué vigent fins a l’inici del segle XX.

 

 

Pertanyien a la “nació genovesa” totes aquelles persones immigrades al regne de València que tenien un origen geogràfic comú lígur, normalment denominat com a genovès, tot i que no havien de ser forçosament originaris de la ciutat de Gènova, sinó d’alguna població de tot l’àmbit geogràfic dels dominis de la república genovesa. El mercaders solien ser el nucli originari d’aquestes colònies i els seus consulats estaven orientats, sobretot, a defensar el comerç. Com que la permanència dels mercaders i els representants de les grans cases comercials genoveses a València era molt fluctuant, aquesta podia ser de setmanes o de dècades, la composició de la colònia genovesa a València anava canviant contínuament.

 

 

Però en el cas de la colònia genovesa de València hi tenien un pes molt fort els artesans, especialment els teixidors de seda, que normalment eren velluters, que no només varen fer llargues residències a la ciutat, sinó que , en la seva gran majoria, com diu David Igual (1), s’integraren en la societat que els havia acollit. Al ser la majoria dels velluters immigrants joves artesans en busca de nous horitzons professionals i benestar econòmic, la seva integració a la societat valenciana es  feia, normalment, per matrimoni amb dones valencianes. Els descendents d’aquests matrimonis mixtes valenciano-lígurs continuaven tenint la consideració de “genovesos de nació”? Sembla que la resposta a aquesta pregunta ha de ser afirmativa, ja que, a tall d’exemple, els components de la Confraria dels Genovesos de València al segle XVIII estava composta per valencians que tenien un remotíssim origen lígur, que només quedava fixat pel seu llinatge italià.

 

 

 

CRISTÒFOR COLOM I LA CIUTAT DE VALÈNCIA

 

Repto a l’amable lector que intenti trobar alguna referència a la ciutat de València entre els centenars de biografies que han estat publicades sobre Cristòfor Colom i comprovarà que pràcticament no n’hi ha cap. Com a molt, algun autor pot suggerir (2), que en el viatge de Cristòfor Colom des de Sevilla a Barcelona per anar a donar als Reis Catòlics la confirmació de la descoberta de noves terres a ponent l’abril del 1493, el recorregut d’aquest viatge va passar per la ciutat de València, sense, però, aportar cap documentació que pugui justificar la seva suposició. De les biografies ortodoxes del Cristoforo Colombo genovès es pot deduir que no hi va haver cap vivència o estada de Colom a la capital valenciana en tota la seva vida. Entre  Colom i la ciutat de València no hi ha cap lligam vivencial en base als textos ortodoxos universalment acceptats.

 

 

Però en els textos clàssics ja coneguts, el pare Bartolomé de Las Casas, en el capítol 131 de la seva “Historia de Las Ïndias” fa dir a Colom:

 

“Y dice que, aunque otra cosa de provecho no se hubiere, sinó estas tierras tan hermosas, que son tan verdes y llenas de arboledas y palmas, que llevan ventaja a las huertas de Valencia por mayo, se deberian mucho estimar.”

 

Atenent-nos a les biografies oficials del descobridor, Cristòfor Colom no va visitar mai València pel mes de maig, ja que inclús en referència  al seu viatge a Barcelona de l’any 1493, Colom va restar tot aquest mes a Barcelona en companyia dels reis. De tota manera aquesta única comparació amb les hortes de València (fins la troballa del Llibre Copiador) podria haver estat suggerida per algun dels valencians que acompanyaren a Colom en el seu primer viatge.

 

 

Però fa uns vint anys,  es va descobrir una col·lecció de 9 textos  de Cristòfor Colom a la llibreria antiquària Catedral de Tarragona. Aquests textos eren 9 cartes i cartes-relació dels seus viatges, dos dels quals ja eren coneguts, però set eren desconeguts.  Aquest conjunt de textos de Colom va rebre el nom de “Libro Copiador” i fou estudiat, transcrit i publicat per Antonio Rumeu de Armas, per encàrrec del Ministeri de Cultura espanyol, que els va comprar i dipositar a l’Arxiu General d‘Índies de Sevilla.

 

 

Sorprenentment per nosaltres, en els textos d’aquest llibre copiador, hi apareixen sis noves referències a València i als valencians, fet que considerem que caldrà tenir molt en consideració. Passem a copiar a continuació els diversos paràgrafs en que es fa menció específica de València:

 

1 – Carta número II del Llibre Copiador. Carta relació del segon viatge d’exploració a Amèrica i  colonització de l’Illa Hispaniola del mes de gener de l’any 1494:

 

“Aqui vi yo mui buenas casas y adornamientos, en el camino de alguna de elles, de redes y cañas, de una y otra parte del camino, que salían de las casas fasta la mar al luengo, y allí donde fazian fin, en la playa, tenían un entretexido cadafalso como açutea sobrel camino, casi en manera de puerta, y de tam perfecto labor, que en Valençia seria bien açepto.”

 

2 – Carta-relació, document n. II, del Libre Copiador,del segon viatge d’exploració a Amèrica i colonització de l’illa Hispaniola del mes de gener de l’any 1494:

 

“.... deseo mucho que de ella se aya cantidad, que lugar ay aquí para se hazer cañaberales, para hacer un cuento de quintales de açúcar cada año; otros tamtos de algodón mui finisimo, y no menos de arroz, si aquí estuvieran los labradores de València.”

 

3 – Carta-relació del viatge d’exploració a les illes Hispaniola, Cuba i Jamaica. Document III del llibre copiador. La Isabela a 26 de febrer del 1495 :

 

“Y después fuí a çorgir a Santa Glòria, que así le puse nombre a este lugar, por la estrema fermosura de la tierra, porque ninguna comparación tiene con ella las güertas de Valencia ni de otra parte que buenas sean.”

 

4 – Carta-relació del viatge d’exploració a les illes Hispaniola,Cuba i Jamaica. Document III del Llibre Copiador. La Isabela a 26 de febrer del 1495 :

 

“Y no poco populentíssima es la ysla de Santiago, ultramodo abundosos bien de sus viandes; yo la andube toda a la rredonda, y no vi sola una legua de tierra estérile salvo muy fermosa, ansí en agosto como en mayo, que fue la primera vez que fue a ella, en el un tiempo y en el otro; siempre me paresció de una manera, en todo cavo de ella, ansí fermosa como las huertas en Valencia y en todo cavo poblada de poblaciones grandíssimes, etc.”

 

5 – Carta-relació del tercer viatge de descobriment i exploració a Amèrica del Sud. Santo Domingo, septembre del 1498. (Document VI del Llibre Copiador):

 

“Y allí oviera muy buen Puerto si fuera fundo y avia cases y gente y muy lindas tierras, e tan fermosas y verdes como las huertas de Valencia en março.”

 

6 – Carta relació del tercer viatge de descobriment i exploració a Amèrica del Sud. (Document VI del Llibre Copiador):

 

“Que cuando yo llegué a la isla de la Trinidad, adonde la estrella del Norte, en anocheciendo, también se me alçava cinco grados, allí y en la tierra de Graçia fallé temperància suavisima y las tierra y arboles muy berdes y tan hermosos como en abril en las Huertas de Valencia, y la gente de allí de muy linda estatura etc.”

 

 

Després d’aquestes comparacions tan nombroses amb fets de València es desprèn amb tota evidència que Cristòfor Colom coneixia molt bé Valencia, les seves hortes, la laboriositat dels treballadors dels seus camps d’arròs, la destresa dels artesans de les fulles de palma, etc.. Qui pot dubtar de que Colom va passar una part important de la seva vida a València?

 

Atenent a les pròpies declaracions de Colom quan afirma que va començar a navegar als catorze anys i tenint en compte que des de l’any 1471 ja podem seguir la seva biografia amb certa precisió i detall, Colom només podia haver adquirit aquests coneixements sobre la ciutat de València a la seva infantesa i primera adolescència. Som conscients que acceptar aquesta darrera afirmació nostra implica el nostre rebuig amb la identificació que s’ha fet del descobridor del Nou Món amb el Cristóforo Colombo, fill de Domenico Colombo, família de cardadors i teixidors de draps de llana de Gènova i Savona. Aquesta nova deducció entra a complementar els nostres dubtes expressats en diversos treballs nostres sobre la identitat autèntica de Colom (3).

 

 

 

ELS COLOM: TEIXIDORS DE LLANA O DE SEDA?

 

Si ens atenem a la documentació genovesa, que diuen que correspon al descobridor del Nou Món, resulta que Cristoforo Colombo fou “lanerius”, cardador i teixidor de llana, fins a l’any 1472. L’acceptació d’aquest fet, per si mateix, ja contradiu allò que va declarar Colom al afirmar que va començar a navegar als catorze anys, ja que per l’any 1472, el Colombo genovès tenia vint o vint i un anys. Aquesta grollera incompatibilitat no ha estat inconvenient perquè els historiadors italians continuïn admetent que la primera professió de Colom fou la de tota la seva família, que no era altre que la de teixidors de llana.

 

 

Per altra banda, si s’accepta la versió genovesa de que Colom primer va ser teixidor de llana i després agent comercial fins  l’any 1476, com a mínim, quan va tenir Colom el temps i les circumstàncies necessàries per aprendre l’art de la navegació?

 

 

Fa només deu anys, però, es va publicar un llibre sobre el darrer i importantíssim document relatiu a Cristòfor Colom que va trobar la Sra. Isabel Aguirre, cap de referències, a l’Arxiu General de Simancas, que no és altre que la inquisició o informe que va fer Francisco de Bobadilla l’any 1500 sobre la conducta de Colom, i dels seus germans, en la governació de les Índies. El llibre fou publicat entre la Sra. Isabel Aguirre i la Dra. Consuelo Varela sota el títol “La caída de Cristóbal Colón. El juicio de Bobadilla”. Aquest llibre és una sèrie de declaracions de diversos personatges residents a la illa Hispaniola en contra de la forma de governar dels germans Colom, ja que hem de recordar que en aquell moment hi residien tots tres a l’illa.

 

 

Així, en aquesta informació  oficial hi ha diverses declaracions sobre un fet especialment greu com fou l’amputació de les llengües de dues dones per ordre de Bartomeu Colom, perquè havien dit que el pare i els germans Colom eren de baixa extracció social per haver estat teixidors de seda, amb el agreujament de que el germà petit, Diego, fou aprenent de teixidor de seda en el taller d’un mestre musulmà. Considerem de tanta importància aquestes declaracions que les transcrivim a continuació.

 

 

1 - Declaració del testimoni Francisco de Sesé ( pag. 206):

 

“Yten, dize que mandó açotar una muger encima de un asno desnuda en cueros en la Ysabela, y la açotaron porque dixo que estava preñada e no se halló la preñez verdad; e a otra, porqur dixo mal del Almirante e de sus hermanos, le cortaron la lengua, e el mal que avia dicho fué que su padre, del Almirante, avía sydo texedor e sus hermanos oficiales:”

 

2 – Declaració del testimoni Juan de Salazar (pag. 221):

 

“Yten, dize que el Adelantado, andando de noche, azechando por las casas, que oyó dezir a dos mugeres, que la una se dezía Teresa de Baeça a la otras Ynés de Malaver, que el Almirante e el Adelantado heran de baxa suerte e que don Diego, su hermano aprendyó texedor de seda, e que por esto les mandó cortar las lenguas e açotallas, e que lo sabe porque lo vió”

 

3 – Declaració del testimoni Rodrigo Pérez (pag. 232):

 

“Yten, dize que podia haver cinco años que acaezçió que porque una muger, que se dice Teresa de Baeça, e otra Ynés de Malaver dixeron que el Almirante e sus hermanos eran de linaje de texedores, que moslín avia enseñado a texer a don Diego, les cortaron las lenguas; a cuando lo supo el Almirante escribió una carta al Adelantado, que leyó este testigo, que en una parte de ella dezia: “Eso que haveis fecho esta bien, que quienquiera que dize mal de nos muerte meresçe, e asy es el derecho.”

 

 

Considerem que la reacció de Bartomeu Colom fou tan brutal perquè aquestes dues dones deien la veritat i que desvetllaven un dels secrets mes ben guardats del passat dels germans Colom i que aquest passat no era d’altre,  que, tant el pare com els fills, havien estat teixidors d’ofici. Ara bé, foren teixidors de llana o de seda? En el cas del germà petit sembla clar que el seu ofici fou el del teixidor de seda i que el mestre de Diego fou un mestre musulmà. Davant la evidència de que a Gènova no hi havia mestres musulmans, aquest aprenentatge de teixir seda es va fer a València on si que hi havia una tradició centenària de tallers musulmans de teixir seda.

 

Tot ens porta a pensar que tota la família Colom residia a València i de que el seu art era el de la seda i no el de la llana. I això encara fa més interessant aquesta nova teoria nostra de ser Colom ciutadà de València i “genovès de nació” pel fet que, dins del gremi o art de la seda, hi treballaven sobretot musulmans, jueus conversos i genovesos, una barreja de cultures diverses ben interessant!

 

 

A aquesta nova documentació de Simancas, tan important, s’hi va afegir, l’any 2011, una troballa del gran erudit valencià, Sr. Jaume Richart i Gomà, que era un contracte d’aprenentatge (4) d’un home jove de nom Bartomeu Colom, genovès de nació i resident a València, que entrava com a aprenent en el taller del teixidor de seda Antonio di Piero, florentí, resident també a València. El contracte és de data 23 d’agost de 1479 i l’aprenent declara tenir una edat de vint anys, que fa que tingués una edat aproximada igual a la del germà de Colom, Bartomeu. Si acceptéssim aquesta identificació de l’aprenent del document valencià amb el germà segon del descobridor del Nou Món, això reblaria encara més la nova teoria de que la família Colom residia a València i que el seu ofici era el de teixidors de seda.

 

 

 

 

 

CRISTÒFOR COLOM I EL MÓN DELS JUEUS CONVERSOS VALENCIANS.

 

Es cosa coneguda i repetida, que si Cristòfor Colom va poder realitzar el seu primer viatge al Nou Món fou gràcies a la decisió i empenta de Lluís de Santàngel, qui, deixant de banda raonaments teològics o geogràfics, només en base a criteris econòmics i de inversions de risc, va donar ple suport al projecte colombí. L’altre personatge de la cort de Ferran el Catòlic que va donar suport a Colom fou el tresorer general de la Corona d’Aragó, Gabriel Sánchez. Tant l’un com l’altre eren membres de famílies de conversos d’origen aragonès, però establertes també a València. Així, el germà del tresorer i lloctinent general seu, Alfonso Sánchez residia a València i era el cap d’una companyia comercial molt poderosa que enviava els seus vaixells des d’Alexandria fins a Bristol i Galway. No es d’estranyar, doncs, que de les tres cartes enviades per Colom des de Lisboa en les que donava a conèixer l’èxit de la seva expedició al Nou Món, dues estiguessin dirigides a Lluís de Santàngel i a Gabriel Sánchez i la tercera, lògicament, als Reis Catòlics.

 

 

Seguint la teoria del Cristoforo Colombo genovès, que impedia un coneixement previ del descobridor amb aquests personatges en fases anteriors de la seva vida, el suport rebut per Colom per aquests judeo-conversos era simplement una aposta arriscada dels dos súbdits de Ferran el Catòlic amb base a criteris estrictament mercantils i de geopolítica del moment.

 

 

Però si acceptem la nostra teoria de que la família Colom residia a València i que freqüentava els ambients dels judeoconversos dins del món de l’art de la seda valenciana, el suport de Santàngel i de la família Sánchez podria basar-se en lligams més antics entre aquests personatges, fins i tot familiars.

 

 

La clau de volta de tot recau en la personalitat de la mare dels Germans Colom. Qui fou en realitat la mare de Cristòfor Colom? Vist tot el que hem apuntat amb anterioritat i també pel que direm més tard sobre aspectes molt importants que defineixen una cultura judeo-conversa del propi Colom, tot apunta que la mare de Colom era d’una família de jueus conversos valencians, que tenien com ofici l’art i comerç de la seda. Per tant el retrat robot de la família de Colom, segons la nostra nova teoria, és el següent relat:

 

 

Un jove mestre genovès teixidor de seda o velluter, ja fos originari de la ciutat de Gènova o, més aviat, de la ciutat de Savona, com el clan Gavoto, emigra a la ciutat de València cap a l’any 1440 per a exercir el seu ofici i poc després casa amb una jova d’una família de seders valencians judeo-conversos. Al existir a València diverses nissagues de famílies judeo-converses de llinatge Colom, el llinatge genovès Colombo del nostre jove marit és mudat ràpidament a la forma Colom, més curta i coneguda. El mateix va passar amb els Gavoto de Savona que passaren a ser denominats com a Gavot a València molt ràpidament.

 

 

Però hem d’admetre que ens és completament desconegut el llinatge de la mare judeo-conversa de Cristòfor Colom. Triï el lector entre els cognoms dels judeo-conversos valencians i seders el cognom que més li agradi entre els llistats del cens inquisitorial de conversos de l’any 1506 (5), ja que qualsevol d’ells podria ser el llinatge matern de Colom. Moltes dones d’aquests llinatges foren processades per la nova inquisició castellana i relaxades, que vol dir cremades vives. No volem ni pensar per un moment de que el motiu principal de la ocultació volguda del seu passat per Colom, no fos solament el fet de ser fill d’una mare judeo-conversa, que també, sinó fill d’una dona valenciana cremada viva per heretge! Si això fos cert, ara entendríem la reticència del Vaticà a mostrar-nos documents relatius a Colom, que sabem que estan custodiats en els arxius del Palazzo di San Callisto del Trastevere romà i que no ens deixen veure!

 

 

Només de  l’anàlisi dels escrits de Cristòfor Colom molts autors (6) ja han suposat que ell era descendent d’una família jueva o conversa. No podem entrar, ara i aquí, a l’anàlisi dels diferents raonaments que delaten un origen jueu de Colom, però si que destacarem el fet de la presència de l’expressió jueva “b’ezrat Hashem”, escrita de dreta a esquerra, que s’ha trobat en el marge de tretze cartes manuscrites que envià Colom al seu fill i hereu Diego. Aquest fet incontrovertible, que ha estat estudiat per diversos autors i molt especialment per Nito Verdera (7) és una prova definitiva de l’adscripció de Colom al món jueu.

 

 

 Seguint la nostra nova teoria, el seu pare lígur era cristià i el propi Colom es comportava com un cristià de soca-rel, però en els seus escrits sempre es traspua un desig de superació, de síntesi de les dues religions, la cristiana i la jueva. Fins i tot podem dir que Colom buscava un sincretisme de totes les religions, quan va afirmar que:

 

 

“Digo que el Espíritu Santo obra por igual en cristianos, judíos, moros y en otros de toda secta.”

 

Aquesta frase la considero molt important, ja que crec que només la podia dir un home que hagués viscut des de petit en una societat multicultural en la que convisquessin, més o menys pacíficament, moros, jueus i cristians i podés comprovar en la bondat de les persones més enllà de la seva religió o creença. I no era aquesta precisament la situació de l’antic regne de València i, sobretot de la seva capital a mitjans del segle XV? No és aquesta la màxima demostració que Colom i els seus germans eren valencians?

 

 

 

LA QUADRATURA DEL CERCLE

 

L’any 1992, el professor Francesco Giunta de la universitat de Palerm em va convidar a participar en un congrés que es va celebrar a la petita vila d’Erice a Sicilia (8), per tal de que jo defensés la teoria de la possible catalanitat de Cristòfor Colom de Luis Ulloa. Defensar una teoria alternativa catalana a la teoria ortodoxa italiana davant de molts professors universitaris italians en un congrés internacional del màxim nivell acadèmic era un repte que calia plantejar de la manera més científica possible. Jo era conscient, que per tot el món acadèmic italià era plenament acceptada la versió ortodoxa de l’origen genovès de Cristòfol Colom i que, per tant, la meva presència podria ser  esperada com un moment de disbauxa i de befa.

 

 

Abans de llegir la meva ponència, vaig exposar que considerava que la situació de les dues teories més importants sobre l’origen de Colom, la genovesa i la catalana, presentaven una situació molt similar a les dues teories enfrontades sobre la naturalesa de la llum, la ondulatòria i la corpuscular, que es debatien durant tot el segle XIX. Les lluites entre els físics eren terribles, ja que cadascuna de les dues teories presentava unes raons resultants de proves  experimentals irrefutables, que en aquells moments eren considerades completament incompatibles. L’error d’aquesta situació es basava en negar la possibilitat de que la llum fos alhora ondulatòria i corpuscular. Amb els estudis i les teories d’Albert Einstein, de Louis de Broglie i de molts altres científics, a principis del segle XX va quedar resolt l’enfrontament, ja que la llum tenia una naturalesa dual, tan corpuscular com ondulatòria.

 

 

En el món científic, quan una teoria presenta excessives anomalies als fets experimentals, s’intenta bastir una nova teoria que esmeni les deficiències de la teoria anterior i aquest és el camí que jo he seguit.  Com podia admetre jo que Colom fos italià si no parlava ni el toscà culte ni el genovès popular? Com es podia identificar a Colom amb un llaner lígur que fins l’any 1472 havia treballat continuadament de teixidor de llana fins als 21 anys i Colom afirmava que va entrar a la mar navegant a l’edat de 14 anys? Si Colom era un foraster absolut als regnes de Castella i Lleó, com podria ocupar els càrrecs de Virrei, Almirall de la Mar Oceana i Governador General de les Índies, sense ser naturalitzat com a castellà com fou el cas de Magalhanes, Caboto o Vespucci? I tantes altres anomalies que podriem anar desgranant.

 

 

Però, per altra banda, como podia jo defensar un origen català de Colom, si el seu propi fill el qualifica com a genovès de nació? Com en el cas de la naturalesa de la llum, calia fer una quadratura del cercle, que combinés una nacionalitat genovesa amb un home de cultures catalana i judeo-conversa, que, alhora fos súbdit natural del rei Ferran el Catòlic. Colom havia de tenir una naturalesa dual: genovesa i catalana alhora i que no fos contradictòria. Durant vint anys he estat intentant resoldre aquest enigma seguint massa al peu de la lletra les directrius del mestre Luis Ulloa al enfocar les meves recerques preferentment en els arxius històrics catalans. Fins que fa uns deu anys, just quan es va publicar la inquisició feta per Francisco de Bobadilla contra Colom, vaig començar a sospitar que la solució estava a València i als arxius històrics valencians.

 

 

Si la lletra de Colom era la gòtica catalana, és que va aprendre a escriure en alguna escola dels Països Catalans. Si els textos castellans de Colom eren plegats de catalanismes, és que la seva llengua materna era la llengua catalana. Si no va ser naturalitzat castellà, essent almirall dels regnes de Castella i de Lleó fou per ser súbdit natural de Ferran al Catòlic i, com a tal, segons la provisió reial d’Isabel la Catòlica de 2 de febrer del 1475 “los moradores en los reinos de la Corona de Aragón serian tratados como si fuesen naturales de estos reinos de Castilla y León”. Tot demostra que Colom fou un personatge originari de la zona catalano-parlant de la Corona d’Aragó.

 

 

Per tant Colom només podria ser català i genovès de nació alhora si el seu pare, o encara millor el seu avi, fossin lígurs d’origen, establerts feia temps a algun territori de la Corona d’Aragó. I la ciutat ideal per poder-se donar aquest fenomen és València en el terç central del segle XV. Del coneixement profund de la societat valenciana del segle XV, gràcies als magnífics estudis històrics desenvolupats pels historiadors valencians, han anat sortint les raons que fonamenten la meva nova teoria de l’origen de Colom. Aquesta nova teoria de l’origen dual valencià - genovès de Colom pot ser ben acceptada, penso, tant pel món acadèmic internacional, com per les masses populars, ja que equilibra en el seu punt just a les teories enfrontades, tot donant una riquesa i complexitat multicultural al nostre personatge que resulten molt més atractives.

 

 

 

NOTES

 

(1) David Igual Luis: “La Confraria dels Genovesos de València. Una associació interprofessional a les darreries de l’Edat Mitjana”, dins de “Organització del treball preindustrial: Confraries i oficis; Publicacions de la Abadia de Montserrat (2000).

 

(2) Tomás Caballé i Clos: “ 1493 - Un año barcelonès cèlebre”, Editorial Freixinet, Barcelona (1948).

 

(3) Francesc Albardaner: “John Cabot and Christopher Columbus Revisited”; The Northern Mariner / Le Marin du Nord, Vol. X, n.2; ps. 91-102. July 2000.

 

Francesc Albardaner: “Columbus, Corsair, and the Pinzón brothers, Pirates, in the Mediterranean before 1492.”; The Northern Mariner / Le Marin du Nord, Vol. XXI, n.3;ps. 263 – 278. July 2011.

 

(4) Archivo de Protocolos del Colegio del Corpus Christi “El Patriarca”; Ref.: APP28487, Jaume Valero, 1479-1481.

 

(5) Josep Maria Cruselles Gómez, Enric Cruselles Gómez, Josep Bordes García: “Conversos de la Ciudad de Valencia. El Censo Inquisitorial de 1506”. Institució Alfons el Magnànim. Estudis Universitaris 140. (2015).

 

(6)  A tall d’exemple podem citar: Simon Wiesenthal, “Operation Neue Welt. Judenvefolgung und Columbus-Reise”; Editions Robert Laffont, Paris 1991. / Sarah Leibovici: “Christophe Colomb Juif”; Editions Maisonneuve et Larose; Paris 1986.

 

(7) Nito Verdera: “Cristóbal Colón, originario de Ibiza y criptojudío”; Consell Insular d’Eivissa i Formentera, Conselleria de Cultura. Eivissa 1999.

 

(8) Francesc Albardaner: “La Storia delle Nazioni Europee in cerca di Stato”: Atti del Convegno Internazionale su “La Scoperta Colombiana e la Cultura Europea Contemporanea”; Erice 22-27 aprile 1992. Accademia Nazionale di Scienze Lettere e Arti di Palermo. Centro di Cultura “Ettore Majorana” di Erice; Scuola Superiore di Archeologia e Civiltà Medievali.

 

 

 

BIBLIOGRAFIA

 

JOSEP MARIA CRUSELLES,coord.: “En el primer siglo de la Inquisición Española; Fuentes documentales, procedimientos de anàlisis, experiències de investigación”. Publicacions de la Universitat de València. (València 2013).

 

 

DAVID IGUAL LLUÍS: “Los mercaderes italianos, sus funciones económicas y estratègies sociales en la Valencia de finales del siglo XV (1484- 2494) Universitat de València, 1993;ps. 225-475.

 

DAVID IGUAL LLUÍS:  “La Confraria dels genovesos de València. Una associació interprofessional a les darreries de l’Edat Mitjana.” Organització del treball preindustrial: confraries i oficis; Publicacions de la Abadia de Montserrat (2000).

 

 

DAVID IGUAL I LLUÍS: “Valencia y Sevilla en el sistema económico genovés de finales  del siglo XV”. Revista de Historia Medieval, núm. 3 (1992),ps. 79-116.

 

 

GERMAN NAVARRO ESPINACH: “El despegue medieval de la industria de la seda valenciana (1465-1483)”. València: Consell Valencià de Cultura, Generalitat Valenciana, 1992.

 

 

GERMÁN NAVARRO ESPINCAH: “La seda entre Génova, Valencia y Granada en época de los Reyes Católicos”.

 

 

ANTONIO RUMEU DE ARMAS: “Libro Copiador de Cristóbal Colón; correspondència inèdita con los reyes Católicos sobre los Viajes a América”, 2 toms; Col·leció “Tabula Americae”; Quinto Centenario; Testimonio Compañia Editorial, Ministerio de Cultura. Madrid 1989.

 

 

CONSUELO VARELA – ISABEL AGUIRRE: “La caída de Cristóbal Colón, el juicio de Bobadilla”; Marcial Pons Historia; Madrid 2006.

 

  

By Francesc Albardaner i Llorens